En Pepitu surt al diari

Ja t'hem vist en un informe policial de l'any 49 i a la premsa quan, juntament amb en Calpe, en Fornés, l'Abella, el Gallego i el Rey treballaves i custodiaves una impremta clandestina que va ser delatada al centre de París. Imprimíeu la Solidaridad Obrera, "creàveu" diners i Loteria per ajudar als companys que havien quedat a l'Espanya Fosca, Negra, i guardàveu un gran arsenal d'armes "suffisant pour faire sauter tout le quartier" com informava la premsa l'endemà!

En César Galiano, que malauradament ja no ens acompanya, ho relata a la seva bio-novel·la Laureano Cerrada, el empresario anarquista, Pepitas de Calabaza Ed.:

El inspector Nérot y una decena de policías entran un la imprenta y se encuentran con dos individuos que les reciben pistola en mano.

- ¡Policía! ¡Arrojen las armas!

Los anarquistas no oponen mayor resistencia. La sala rebosa de fardos, paquetes y montones de folletos y revistillas de propaganda. El suelo está alfombrado de recortes de papel, cartones y charcos de tinta seca. La rotativa está en marcha.

- ¡Inspector! ¡Mire esto!

En un rincón hay más de cuaretna mil billetes falsos de lotería. Pero eso no es todo. Detrás, parcialmente cubierta por una guillotina inservible y otros trastos viejos, hay una trampilla que da a un cuarto secreto. [...] Los anarquistas declaran que el armamento no iba a ser utilizado contra Francia, sino contra el régimen del general Franco, contra los comunistas y los capitalistas.

Sembla doncs que no et vas estar de braços creuats, que no vas marxar de l'Espanya Republicana perquè sí, per por i per amagar el cap sota l'ala. Com tans i tans d'altres vas passar llargues nits a l'intempèrie de Saint Cyprien i Barcarès a l'hivern de 1939, per marxar cap a Chartes cap a l'octubre del mateix any... i des d'allà, començar una i moltes aventures.

On ets Pepitu?

Amb aquesta simple pregunta comença la recerca del tiet Pepitu, Josep o José per altres, i qui sap quants noms més...
En Josep Ballús i Galí va néixer prop de Barcelona cap al 1915, però ràpidament va traslladar-se amb la família cap al barri del Poble Nou de la Gran Ciutat. Els records d'infantesa i adolescència de l'avi el dibuixen com un peó de taller, algo esbojarrat, que a més de seguir l'estela dels més propers, "jugava" a ser anarquista...
La història es posa interessant quan, començada la guerra i després dels Fets de Maig de 1937 el Pepitu decideix, obligat per les circumstàncies, marxar de la ciutat que l'ha vist créixer i agafar el camí de l'exili...
Entre el '37 i la meitat dels anys 50 en Pepitu va enviant algunes cartes a la seva mare, de tò familiar típic de la correspondència de l'època, en les que sovint envia especial atenció al "nen", el meu avi Josep Maria. En una d'elles fins i tot li fa arribar un rellorge d'or que encara guarda amb delicadesa i que tot just ara ha tret del calaix, li ha tret la pols i l'ha dut a arreglar per tal de lluir-lo amb l'emoció del nen que encara és tot i superada la vuitantena!

En l'última carta enviada, la qual no guardem però l'avi recorda, en Pepitu explicava a la família que tenía intenció de marxar des de París cap a Mèxic, la segona casa dels Republicans... Demanava que, si no tornava a enviar carta, la família no el busqués, no intentés trobar-lo. La família així ho va fer, sabent com sabia que qualsevol acció en aquell sentit podia posar en perill al Pepitu o potser també a ells. Havien tingut costància d'alguna que altra activitat "il.legal" del fill exiliat, aixì que la cosa va quedar guardada molt al fons del calaix dels records.

Fins ara!

Qui té dos dits de front sap que oblidar és un gran error, silenciar encara més. Els anys han passat, i el tiet Pepitu ens perdonarà, sigui on sigui si és que encara hi és, quan sàpiga que l'estem buscant, que ens interessa allò que va fer, que sabem perquè ho va fer i fins i tot ens agrada.

Continuarà...