Ouro Prêto!! Ara venim!!

StLouis, Chandler, Clark, Landon, Noble, Raub i Vorhees; Brasil, Guía LonelyPlanet, Ed. geoPlaneta, maig 2008, 3ªEdició.

Ouro Prêto:

De todas las ciudades coloniales repartidas por Minas Gerais, Ouro Prêto es la joya de la corona. Históricamente es muy relevante ya que, además de un importante centro minero, fué sede del Govierno y plataforma de los primeros movimientos independentistas de Brasil. En la actualidad sigue siendo muy vital,  es un destacado centro universitario y uno de los tres destinos turísticos más visitados de Brasil.

Construida a los pies de la Serra do Espinhaço, el centro colonial de Ouro Prêto es más grande y tiene una topografía más escalonada que el de las otras ciudades coloniales de Minas. La ciudad es un escaparate de arquitectura y arte mineira y se pueden admirar algunos de los mejores trabajos de Aleijadinho.

Historia:

Cuenta la leyenda que un sirviente mulato de una de las primeras expediciones de bandeirantes (grupos de vagabundos aventureros de ls s. XVII y XVIII que exploraban el interior del Brasil en busca de oro) se metió en los bolsillos unos granitos de un extraño metal negro que encontró mientras bebía agua en un río cercano de la actual Ouro Prêto. Resultó ser oro y al cabo de unos años se descubrió que los yacimientos locales eran los más grandes del Nuevo Mundo.

La fiebre del oro se difundió rápidamente. En 1711, se fundó la ciudad de Vila Rica, predecesora de la actual Ouro Prêto, y en 1721 se convirtió en la capital de Minas Gerais. Los productos más refinados de la India o Inglaterra empezaron a llegar a esta sencilla ciudad minera. El oro compró también los servicios de artistas barrocos que la conviertieron en una joya arquitectónica. A mediados del s.XVIII, en pleno apogeo de la fiebre del oro, Ouro Prêto tenía 110.000 habitantes (mayormente esclavos), mientras que Nueva York no llegaba a cincuenta mil y Río de Janeiro tenía unos veite mil.

En teoría, todo el oro se llevaba a las llamadas casas de indendéncias donde se pesaba, se fundía en lingotes y se separaba la parte correspondiente, quinto do ouro (quinto real), para la Corona portuguesa. Los que evadían impuestos eran encarcelados o exiliados a África.

La codicia de los portugueses pronto despertó el deseo de emancipación de Vila Rica. En 1789, los poetas Claudio da Costa, Tomás Antônio Gonzaga y Joaquin José da Silva Xavier (apodado Tiradentes, "Sacamuelas", por sus habilidades dentales), entre otros, impregnados de los principios de la Revolución francesa, tramaron una revuelta contra la Corona portuguesa conocida con el nombre de Inconfidência Mineira.

La revolución fué sofocada rápidamente por agentes de la Corona. Gonzaga fué exiliado a Mozambique y Costa pasó mucho tiempo encardelado. Tiradentes fué encerrado tres años y después ajusticiado y descuartizado en Rio de Janeiro.

En 1897 se trasladó la capital del estado a Belo Horizonte. Esta mudanza fue decisiva para conservar el encanto colonial de Ouro Prêto. En 1980 la Unesco la reconoció como Patrimoni Mundial, el primero de Brasil.

Fotos Nao, Por Favor

Ha costat però ja està fet. Ja hem fet una pujada a la favela més gran de Rio, la Rocinha, on hi viuen o malviuen més de 100.000 persones. El primer a dir és que fer un càlcul de població d'aquest barri-ciutat-favela sembla una utopia. Impossible fer-ne un reconte rigorós, tan caòtic i alhora tan hermètic.
L'altre és la recança a immortalitzar els espais, els moments i les persones que et trobes a la teva Nikon/Panasonik LUMIX, almenys el primer cop que hi puges. Qualsevol acció que pugui semblar 'Zona Sul' (part rica de la ciutat, Copacabana, Ipanema, Leblon, Gàvea...) sembla que pugui causar una ofensa. Sempre, tot el que dic, ho dic des de l'experiència pròpia que, de ben segur, espero sigui errada i parcial.
Surts de la 'ban' que t'ha pujat a través de llargues rampes, després dels últims exemples de la zona rica de la Gàvea, semblants a les fortificacions de Pedralbes. Baixes a escassos metres d'un dels molts miradors, excepcionals per cert, que t'ofereix la impressionant vista de zona sul i l'inici de la badía de Guanabara - on tu tornaràs d'aquí a un parell o tres d'hores a dormir i fer-hi vida - .
Poses els peus a terra, no ha fet més que començar...

i ja en van dos: CAETANO VELOSO POPS!

Caetano Veloso pops!!

 Billy Jean - Caetano Veloso

she as more like a beauty queen from a movie scene
I said don"t mind,but what do mean i am the one
Who will dance on the floor in the round
She said iam the one who will dance on the floor in the round
2nd verse
She told me her name was billie jean,as she caused a scene
The avery head tuened with eyes that dreamed of being the one
Who will dance on the floor in the round

People always told me be careful of what you do
And don"t go around breaking young girls"hearts
And mother always told me be careful of who you love
And be careful of what you do "cause the lie becomes the truth

Billie jean is not my lover
She"s just a girl who claims that iam the one
But the kid is not my son
She says iam the one,but the kid is not my son

For forty days and forty nights
The law was on her side
But who can stand when she"s in demand
Her schemes and plans
"cause we danced on the floor in round
So take my strong advice just remember to always think twice
(just think twice)

She told my baby that"s a threat
As she looked at me
Then showed a photo of a baby cries
Eyes would like mine
Go on dance on the floor in the around baby

People always told me be careful of what you do
And don"t go around breaking young girl"s hearts
She came and stood right by me
Then the smell of sweet perfume
This happened much too soon
She called me to her roon

Billie jean is not my lover
She"s just a girl who claims that iam the one
But the kid is not my son
She"s just a girl who claims that iam the one
But the kid is not my son

Ah, look at all the lonely people
Ah, look at all the lonely people
Ah, look at all the lonely people
Ah, look at all the lonely people

Vário do Andaraí, l'escriptor-taxista

Amics i amigues, una recomanació fruit de l'atzar...

La nit de dissabte, després de sortir del teatre i sopar, varem anar a la Mangueira a veure la tría de la Rainha del Carnaval d'aquella escola de samba...(això ja es mereix un blog!), però el tema no és aquest.

Per arribar-hi varem agafar un taxi entre 4 persones i jo, viatjant al davant, vaig estar parlant amb el conductor - d'one ets? què feu per aquí? - lo típic, conversa de taxi, com la d'ascensor però més llarga... Després d'entregar-nos uns punts de llibre del seu blog, ens va explicar que ell era també escriptor, que feia poc havia guanyat un premi literari brasiler, el Jabuti, per la categoria Contos e Crónicas. Així doncs, arribada la calma després del cap de setmana intens, faig un cop d'ull al seu blog...

Feu-ho vosaltres també! El paio és taxista i artista! Escriu força i també canta i toca la guitarra!

Parabéns i gràcies pel viatge!!!

Ele é o Cara!

Si fa política com feia gols, aquest país avançarà!!Si pot ser tan efectiu en la política com ho ha estat amb la pilota, aquest home pot acabar amb la corrupció??O és part d'ella??

Aquest és el problema de la corrupció, que és tan invisible i poc perseguidam alhora que eficaç en determinats ambients, que per aquestes latituds es veu a tot polític com un personatge corrupte per definició. Quan et pares a pensar en alguna de les coses que aquí passen amb total normalitat t'atures, i dius: "espera, això que estic veient o això que aquí està passant no és tan normal, no és tan bonic, en realitat fa pudor a podrit..."

Per sort o per desgràcia he arribat a aquesta terra a la fase final d'un procés de campanya electoral al qual jo no estava massa acostumat. De fet, tot i que acostumat a un model electoral viscut a casa, ni tan sols el propi em senta bé, no em convenç, em sap greu però no m'ho empasso i el millor de tot és que no m'ho vull empassar, no tinc perquè fer-ho, sóc capaç de crear la meva opinió. A l'escola, la facultat i també a casa et demanen que tinguis esperit crític, i resulta que quan el tens se't tatxa s'extremista, de "grunyón", d'utòpic. D'una vegada i per totes: hem de ser crítics o no ho hem de ser? Jo ja m'he respost a la pregunta, he emès i practico un discurs crític perquè vull, perquè JO ho he decidit.

No em crec pràcticament cap dels punts bàsics de la forma d'escollir els "representants del poble"; de fet, ni tan sols crec que el poble hagi de tenir representants, és el principal factor que crea desajustaments. Si assumeixes que algú prendrà les decisions per tu, l'estàs posant directament en una situació de privilegi, creant voluntàriament un grup de gent que viurà per damunt de la teva realitat, en la majoria dels casos amb molts més preivilegis i facilitats que tu...Jo no ho faré, qui vulgui que ho faci, però que assumeixi també el seu paper servil. De la mateixa manera que em diuen "si no votes, no opinis després", jo podria dir allò de "si votes, ets responsable d'allò que passa".

Com sempre, aplicaré el sentit de l'humor també en aquest cas, i diré que entre tots els lladres n'he reconegut un per davant dels altres.

Volver a Buzios

Entre la bogeria d'una de les ciutats més grans del món, es troben alguns camins que et porten "fora muralles". Si els trobes i tens ganes, no els passis de llarg. Agafa'ls amb força i camina més enllà, sempre més enllà...

Una de les parades obligades serà el Nomad Hostel en temporada baixa (agost-octubre), un llogaret enmig del centre de Buzios, poblet tropical. A unes tres hores de camí al nord de Rio, i a la punta d'una petita península de 20km de llargada per deu d'ample, es troba flanquejada per una vintena de platges de totes les mides i colors, i per tots els gustos.

Però no t'enganyis amb la primera descripció i amb la sensació final de calma, perquè mentre hi siguis només podràs fer dues coses, platja o compres... si si, muntat a l'estil occidental total, els dos carrers que formen el centre del poble són una successió de totes, i de les millors marques tan nacionals com internacionals. Enmig de totes elles, menjar també de tota mena. Ple, ple, ple de botigues de tots els colors que proven de treure importància a les platges de la zona. NO HO ACONSEGUEIXEN

La bojeria es va implantar amb l'arribada de Brigitte Bardot. L'actriu, que hi va fer unes petites vacances, va aconseguir posar aquell racó de món de moda, fent que tothom hi volgués anar també. Des de fa menys d'una dècada, et pots fer una fotografia amb l'estàtua de l'actriu, mentre seus al seu costat al passeig de mar o orla...

Però sobretot, platges sorprenents, petites, mitjanes i grans...Fins i tot, en una d'elles, hi vem veure un pinguí que, molt i molt despistat, probava de passar la calor i trobar un moment oportú per tornar al mar i recuperar la seva ruta perduda...

Només mira el mar, relaxa't...

Tanto de meu estado me acho incerto

Tanto de meu estado me acho incerto,
Que em vivo ardor tremendo estou de frio;
Sem causa juntamente choro e rio,
O mundo todo abarco, e nada aperto.

É tudo quanto sinto um desconcerto:
Da alma um fogo me sai, da vista un rio;
Agora espero, agora desconfio;
Agora desvario, agora acerto.

Estando em terra, chego ao céu voando;
Num'hora acho mil anos, e é de jeito
Que em mil anos nao possoachar um'hora.

Se me pregunta alguém porque assim ando
Respondo que nao sei; porem suspeito
Que só porque vos vi, minha senhora.


Luís Vaz de Camoes (1524-1580), Sonetos para amar o amor

Et Felicito Xaval

La setmana passada parlavem de la Goyerías; a l'inici del blog, cap al juliol, un petit post on, en forma de prosa, us explicava l'experiència personal amb la recerca història de material de post-guerra. Un dia d'aquesta faré una proposta bibliogràfica i de documentals que serveixen per aprofundir en el tema de la Memòria Històrica (MH), tasca pendent. Com veieu, la dignificació de la causa Republicana és un tema que m'agrada especialment...

Però avui volia aprofitar aquest espai per felicitar la tasca del informatius de Televisió de Catalunya que, de forma més o menys continuada, fan cobertures informatives sobre notícies i actes relacionats amb la MH. Aquesta setmana m'ha agradat veure que, per fi, es dignificarà un dels espais on la repressió al republicanisme va ser més evident. La dignificació pal·liarà, al meu entendre, un altre greuge, que és el d'haver convertit un escenari de la lluita revolucionària, o de la persecució a aquesta pràctica, en un dels centres comercials de la zona alta amb més història. Val la pena trencar aquest tipus de coincidències tan macàbres, que voluntària o involuntàriament, converteixen un espai històricament marcat per la revolució social en un escenari del consumisme descontrolat de la nostra era... Coincidència o no, potser caldría també fer el mateix amb el centre comercial de la Maquinista, antigament una de les fàbriques amb més agitació social i política, i de major capacitat productiva de Barcelona (La Maquinista, Terrestre y Marítima).

Sembla doncs que finalment, a l'entorn del centre comercial del Corte Inglés de Diagonal amb av. Carles III, s'hi instal·larà alguna espècie de plafons, o plaquest informatives, que serviràn per explicar que en aquella mateixa parcel·la, i fins l'any 1955, hi va existir la Presó de Dones de les Corts, que ja funcionava en l'època republicana, i que durant els primers anys del Franquisme va arribar a allotjar a més de 1500 dones en condicions infrahumanes. Com tot aquest tipus d'institucions, era regentada per l'església...

ENDAVANT AMB AQUESTES ACCIONS!!

podeu veure la notícia en aquest enllaç

Mor Maria Rodríguez, la Goyerías, una de les últimes i de les poques dones maquis

Copla de la Cárcel de las Ventas

Com informen alguns diaris:
Mor als 90 anys una icona de la lluita antifranquista, represantant de les dones que van participar al maquis.
Passant per les presons de Madrid i Màlaga i visquent a les barraques de Montjuïc i el barri del Gornal de l'Hospitalet, mor envoltada de la seva família, però encara amb sensació de por...
Des d'aquí, en meu petit homenatge.

llegeix més

 

D'aquestes tres, quina et carregaries?

Tres exemples d'arquitectura brutalista (anys 70 del passat segle XX): el primer és la Catedral Metrolitana del barri de la Lapa de Rio de Janeiro, una edificació extranya enmig d'un barri antic, algo degradat però amb edificis preciosos del XIX art decó. Queda flanquejada pels famosos Arcs de Lapa, i realment impressiona veure un edifici de culte amb aquest aspecte.

El segon és el Tribunal Constitucional Espanyol, aquest surt bastant als diaris, així que no val la pena comentar-ne res.

El tercer, icona del mon estudiantil de barcelona i rodalies, era la biblioteca de Filosofia de l'antiga Facultat de Geografia i Història (Filosofia, Història de l'Art i Antropologia, vaia, lo mejor de lo mejor...). POpularment conegut com a OVNI, va ser enderrocat ja fa uns anys per deixar lloc a l'edifici del Parc Científic de la Universitat de Barcelona, un lloc on es veu que fan recerca però que no acaben d'entendre allò de conservar els elements únics de la ciutat. Era l'únic exemple d'arquitectura brutalista de la ciutat, i va caure per traslladar-se al molón barri del Raval, per fer ciutat, millorar el barri i totes aquestes mandangues dels designers de la gran ciutat... en el fons, la nova facultat acaba sent un edifici lleig, molt més desagradable, posat al putu centre de Barna i envoltat de caos...

Quin dels tres exemples era més necessari d'enderrocar?? Un dels milions de llocs de culte del planeta, l'altre on alguns decideixen per molts, o una biblioteca de lletres????És clar, el saber no ocupa lloc, i menys si el fas desaparèixer...

Agafa la garrafa, que és Festa Major!

Què seria d'un@ noi@ d'extraradi sense les Festes Majors?
Aquest acostumat a viure al carrer, fora d'espais
tancats amb entrada de pago
i a les fosques, molt fosques.


I arribat el sol, de quasi estiu a la pell sonen campanes,
i trons de festa i carrers plens de gent diversa i dispersa
que es troba i sobretot es retroba
potser passat un any des de l'anterior topada.


Pel juny a Cornellà, i així que passem l'equador de juliol
les festes de Sant Vicenç, Abrera, Pallejà,
el Poble Sec i Pollença, sempre llunyana però brutal.
A l'agost toquen Sant Climent, Cervelló i Martorell,
just quan entrem a la gran ciutat per no sortir-ne.
De Gràcia els seus carrers, els seus Virus i Drinkings,
als Sants d'Alcolea, Vallespir, Alternes i aviat Anti-Alternes.


Però què ho fa que només vivim al carrer per festes?
Si fa quatre dies tot era carrer, plaça, la xerrada i el joc.
El carrer és a la punta dels teus peus, i no només
per trobar una terrassa de bar, sinó passejant placetes i bancs i racons entranyables
on podries seure i veure el temps passar, xerrant, arreglant el món i rient com un animal.


Aquí és on l'extraradi guanya, tot l'any amb gent al carrer veient com passa
ara el Diego, ara el Massana, mentre esperes l'Eric, el Jordi i el Miki amb la Laura.


Potser que ho diguem, entre poc i massa, que el carrer és nostre i així serà.
Si el reclames sempre hi és. I si no t'ofereix el que busques
t'apretes el cinturó i el decores tu al teu antojo, montes, desmontes, ajuntes o separes.
Obre la ment i prepara't per imaginar, que allà on ni hi ha res, TOT HI SERÀ!

To Zion

Al Miki, l'Àngela i la Jana. Sempre que escolto aquest tema penso en vos

Escolta el tema aquí!

Lauryn Hill - To Zion

Memòria, Rebot, Hemorràgia Interna

Acaba la recollida de sang dels voluntaris en ple centre de Barcelona. A causa de la gestió no demanada i executada amb mà de ferro del dictador. Algunes fotografies immortalitzen el moment.
Litres de tinta d'un Roig intens omplen diaris, publicacions i informes. Ràbia i un punt d'orgull per aquell que ho veu passat el temps, que NO tot ho esborra.
El filtres implacable dels anys format per silencis i por, gens d'oblit. Diuen que en la història tot torna però en aquest cas no els fets sinó el record, l'estudi i la veritat no gens edulcorada.
SOLO QUIERE VER AQUEL ÚLTIMO BESO!
i encara tenen els Sants Collons de dir que la causa de milers de morts era l'Hemorràgia Interna...Potser no se n'adonen que l'hemorràgia interna és causada per una bala, entrant sense compassió ni defensa possible, després d'un judici sumaríssim, sense garanties...NOMÉS ODI...QUE GENERA MÉS ODI.

per més inri encara, al cap dels anys, en l'escenari de gran part dels afusellaments produits a la "capital catalana", s'hi instal·la el flamant Fòrum de les Cultures. SENSE PARAULES....

http://altresbarcelones.blogspot.com/2010/06/els-afusellaments-del-camp-de-la-bota.html

Alegria Alegria

escolta-la aquí!


ALEGRIA ALEGRIA 
Caetano Veloso

 
Caminhando contra o vento
Sem lenço e sem documento
No sol de quase dezembro
Eu vou...
O sol se reparte em crimes
Espaçonaves, guerrilhas
Em cardinales bonitas
Eu vou...
Em caras de presidentes
Em grandes beijos de amor
Em dentes, pernas, bandeiras
Bomba e Brigitte Bardot...
O sol nas bancas de revista
Me enche de alegria e preguiça
Quem lê tanta notícia
Eu vou...

Por entre fotos e nomes
Os olhos cheios de cores
O peito cheio de amores vãos
Eu vou
Por que não, por que não...
Ela pensa em casamento
E eu nunca mais fui à escola
Sem lenço e sem documento,
Eu vou...
Eu tomo uma coca-cola
Ela pensa em casamento
E uma canção me consola
Eu vou...
Por entre fotos e nomes
Sem livros e sem fuzil
Sem fome, sem telefone
No coração do Brasil...
Ela nem sabe até pensei
Em cantar na televisão
O sol é tão bonito
Eu vou...
Sem lenço, sem documento
Nada no bolso ou nas mãos
Eu quero seguir vivendo, amor
Eu vou...
Por que não, por que não...
Por que não, por que não...
Por que não, por que não...
Por que não, por que não...

Primeres impressions

i el dia 26 de juliol, a les 22'03 hora Rio 03'03 hora Barcelona, deia:

Ok, han passat ja uns dies, i potser ja ha passat també el jet lag, però no ho puc assegurar, doncs segueixo llevant-me a les 7 del matí a anant a dormir a les 21… però potser això tampoc és indicador, doncs he passat el primer cap de setmana tancat a casa passant una espècie grip ‘tropical’ que espero no m’afecti massa temps més. Tot i el parón per malaltia, crec que ja he vist un parell de coses divertides, sorprenents i totalment noves. Primer, i només baixar de l’avió i passejar, noves aromes, potser l’olor de Rio; com diria el Pol l’olor a sud-amèrica; és una espècie de barreja entre fruita madura i motor de cotxe ‘no habitual’ [50% gasofa, 50% alcohol i gas…].

Tot plegat és una mescla d’urbà i humà amb natural: el xivarri típic d’una megalòpoli de gent amunt i avall, cotxes, motos, bicis i busos, tot plegat minat de grans parets de pedra naturals, amb mata atlàntica que prova d’aguantar l’embestida humana que l’arriba a escalar de forma caòtica però ordenada. A més a més aquesta mata atlàntica, un dels punts forts de la city, es pot respirar a cada barri i a cada carrer també flanquejat per immensos arbres que li fan de parasol a l’estiu i li dónen una puntada romàntica perenne.

La gent també és curiosa, diverses les modes i els hàbits, tot i que he notat que la penya s’entaja com a casa, queda al bar i també, sobretot, van al futbol [hooligans de veritat; el Camp Nou és ben bé la parròquia al costat de les aficions carioques]. El millor serà no sortir de la norma, segons em recomanen, a saber: els homes porten banyador, samarreta, xancletes i motxilla (duen material de cole? Duen la tovallola? Duen robeta pel gimnàs???), el vespre que em vaig posar la bossa a la cintura, la cartutxera vermella em deien nen, tu ets gringo! això canta com una almeja. L’última tendència en dona, amb un percentatge bastant elevat és també l’estil gimnàs, a saber: les malles d’aeròbic fins al genoll, bambes de córrer a tope i mitjons gruixuts i blancs fins al genoll!!! de veritat, són molt horteres!!

No cridis al metro, no t’has de fer notar…sobretot viu amb la por al cos, que tothom et vol fer mal…és una mica cansat aquest posat a la defensiva, no dic que dolent o fals, però només dic que haver de sentir por permanentment és una puta merda, jo passo.

Pido pista!

El dia 22 de juliol, a les 12'29 hora Rio, 17'29 hora Barcelona, pensava: 

Ja he fet el salt, ja he volat i he anat a petar a l’altre costat del bassal, aigua freda sota els peus enmig la negranit i el zum dels motors, apagats amb acords de calamaro, de keni arkana o peter tosh…

20 hores i torna l’aire fresc, l’aire tropical banyat d’un intens sol hivernal [¿?]. El cos em renya per haver-lo castigat, però li demano paciència, que venen corbes i ens ho passarem bé tot i la primera estrujada. Comencem a caminar per la gran metròpoli a qui anomenen Rio, tothom és brasiler, fins que no es demostri lo contrari. Una formigueta més enmig el gran formiguer, la mateixa actitud que aquestes, que semblen necessitar-se les unes amb les altres, però que quan treballen s’esquiven sense més.

WellCome!

Doncs això, que aprofitant el parón o arrencada de la primera gran aventura, m'assec a escriure quatre coses. Espero que hi participis, hi diguis la teva i gaudeixis parant en aquesta illeta dels grans mars internàutics.

Però si veus que dus molta estona per aquí fent click, penja i surt al carrer!