Aquest acostumat a viure al carrer, fora d'espais
tancats amb entrada de pago
i a les fosques, molt fosques.
I arribat el sol, de quasi estiu a la pell sonen campanes,
i trons de festa i carrers plens de gent diversa i dispersa
que es troba i sobretot es retroba
potser passat un any des de l'anterior topada.
Pel juny a Cornellà, i així que passem l'equador de juliol
les festes de Sant Vicenç, Abrera, Pallejà,
el Poble Sec i Pollença, sempre llunyana però brutal.
A l'agost toquen Sant Climent, Cervelló i Martorell,
just quan entrem a la gran ciutat per no sortir-ne.
De Gràcia els seus carrers, els seus Virus i Drinkings,
als Sants d'Alcolea, Vallespir, Alternes i aviat Anti-Alternes.
Però què ho fa que només vivim al carrer per festes?
Si fa quatre dies tot era carrer, plaça, la xerrada i el joc.
El carrer és a la punta dels teus peus, i no només
per trobar una terrassa de bar, sinó passejant placetes i bancs i racons entranyables
on podries seure i veure el temps passar, xerrant, arreglant el món i rient com un animal.
Aquí és on l'extraradi guanya, tot l'any amb gent al carrer veient com passa
ara el Diego, ara el Massana, mentre esperes l'Eric, el Jordi i el Miki amb la Laura.
Potser que ho diguem, entre poc i massa, que el carrer és nostre i així serà.
Si el reclames sempre hi és. I si no t'ofereix el que busques
t'apretes el cinturó i el decores tu al teu antojo, montes, desmontes, ajuntes o separes.
Obre la ment i prepara't per imaginar, que allà on ni hi ha res, TOT HI SERÀ!
