Primeres impressions

i el dia 26 de juliol, a les 22'03 hora Rio 03'03 hora Barcelona, deia:

Ok, han passat ja uns dies, i potser ja ha passat també el jet lag, però no ho puc assegurar, doncs segueixo llevant-me a les 7 del matí a anant a dormir a les 21… però potser això tampoc és indicador, doncs he passat el primer cap de setmana tancat a casa passant una espècie grip ‘tropical’ que espero no m’afecti massa temps més. Tot i el parón per malaltia, crec que ja he vist un parell de coses divertides, sorprenents i totalment noves. Primer, i només baixar de l’avió i passejar, noves aromes, potser l’olor de Rio; com diria el Pol l’olor a sud-amèrica; és una espècie de barreja entre fruita madura i motor de cotxe ‘no habitual’ [50% gasofa, 50% alcohol i gas…].

Tot plegat és una mescla d’urbà i humà amb natural: el xivarri típic d’una megalòpoli de gent amunt i avall, cotxes, motos, bicis i busos, tot plegat minat de grans parets de pedra naturals, amb mata atlàntica que prova d’aguantar l’embestida humana que l’arriba a escalar de forma caòtica però ordenada. A més a més aquesta mata atlàntica, un dels punts forts de la city, es pot respirar a cada barri i a cada carrer també flanquejat per immensos arbres que li fan de parasol a l’estiu i li dónen una puntada romàntica perenne.

La gent també és curiosa, diverses les modes i els hàbits, tot i que he notat que la penya s’entaja com a casa, queda al bar i també, sobretot, van al futbol [hooligans de veritat; el Camp Nou és ben bé la parròquia al costat de les aficions carioques]. El millor serà no sortir de la norma, segons em recomanen, a saber: els homes porten banyador, samarreta, xancletes i motxilla (duen material de cole? Duen la tovallola? Duen robeta pel gimnàs???), el vespre que em vaig posar la bossa a la cintura, la cartutxera vermella em deien nen, tu ets gringo! això canta com una almeja. L’última tendència en dona, amb un percentatge bastant elevat és també l’estil gimnàs, a saber: les malles d’aeròbic fins al genoll, bambes de córrer a tope i mitjons gruixuts i blancs fins al genoll!!! de veritat, són molt horteres!!

No cridis al metro, no t’has de fer notar…sobretot viu amb la por al cos, que tothom et vol fer mal…és una mica cansat aquest posat a la defensiva, no dic que dolent o fals, però només dic que haver de sentir por permanentment és una puta merda, jo passo.