El 'negoci' de la inseguretat / O 'negocio' da insegurança

Ja fa mesos que em ronda pel cap, des de la primera setmana per aquestes terres, quan hi arribes amb l'estereotip d'una de les ciutats més perilloses del món: Rio de Janeiro. I passats els mesos no pots negar l'evidència, la ciutat té alguns aspectes que la fan perillosa, sobretot aquells lligats al tràfic de drogues i les abismals diferències de classe que encara es respiren, i que trigaran a mitigar-se.

Parlen els diaris, fins i tot els locals, que les diferències entre rics i pobres són de les més acusades del planeta, i un es pregunta, sobretot, com pot ser que la població d'aquesta ciutat i de gran part del país arribi a final de més. Una resposta et vé al cap: el crèdit, sempre el crèdit. No és pas que la població demani crèdits per una casa, obrir un negoci o pagar-se les vacances (que veiem a casa), sinó que paguen les despeses quotidianes (béns de consum, alimentació, roba, etc) a través del crèdit a través de la forma local de partir el pagament en 3, 10 o 12 mensualitats. Com dirien en portuguès, inacreditàvel!!!

Però aquest no era el motiu del post, sempre passa que m'allargo massa en la intro i vaig per altres branques... Venia per parlar de la sensació de seguretat o inseguretat que es respira. Ja ben instal·lats i entrats en la quotidianitat varem viure i veure en directe la Guerra do Rio a través de la TV Globo, i també ho varem notar a la ciutat, amb tocs de queda a les 20h, molt poca gent pel carrer en hores puntes, autobusos cremats (diuen que per part dels grups de traficants baixats de les faveles) i sobretot el soroll dels helicòpters de les diverses forces policials sobrevolant de forma lenta i aterradora tots i cadascun dels barris de la ciutat. Després dels incidents, ocupació d'un conjunt de faveles immens i retòrica de la victòria sobre el tràfic, publicitat i més publicitat, i l'opinió pública totalment deformada i celebrant l'entrada de l'exèrcit en territori civil i nacional amb total impunitat per tal d'agafar quatre camells de poca monta i unes quantes tonelades de la temuda droga (algun cos de seguretat encara no ha dit la quantitat de drogues i armes confiscades, segurament per poder vendre-la després).

El ciutadà, a més de viure aquella cresta de conflicte, es troba en el dia a dia immers en un joc psicològic que t'obliga a sentir por, no caminis de nit pels carrers, no vagis de nit per les platges, evita pujar a la favela i no vesteixis o duguis molt a la vista les teves valuoses pertenències (càmera, bossa o bolso, joies, res de targetes ni documentació, mp3, etc). Corres el risc permanent de ser assaltat, sempre per la gent que malviu al carrer, que dorm i fa les seves necessitats allà on pot i allà on li deixa els seu inexistent estat del benestar. El traficant perillós viu a la favela i és allà on corres risc, a la ciutat n'hi ha d'altres que ningú persegueix i ningú anomena, el traficant de classe mitja i la gran quantitat de consumidors de classe mitja i alta.

A la ciutat, a més, et trobes que tots els edificis siguin del què siguin estan protegits per unes balles descomunals i custodiats 24 hores per porters que tenen el privilegi d'obrir-te la porta, 24 hores al dia! Tots els establiments, comerços i entitats bancàries estan custodiades també per enreixats i vigilància privada, sovint armada i ben a la defensiva. Tot plegat provoca que el carrer sigui un lloc de pas, parets llises, cap espai on seure a xerrar (si no és un bar ben banyat de cervesa) i en definitiva un lloc hostil, linial, on la gent mira a terra i no es preocupa del que té al seu entorn o de qui té sota el portal de casa dormint o passant... Cap banc on seure a descansar de les altíssimes temperatures, o seure mentre el teu fill, filla, nét o nebot juga amb quatre amiguets al parc. El carrer acaba sent un lloc de pas i de consum comercial, pur i dur.

Algú ha parat a pensar el cost real d'aquesta realitat quotidiana?? Algú ha parat a pensar que la sensació d'inseguretat és provocada per aquestes estructures fèrrees i no pas per criminals, maleantes i sense sostres??? Un exemple: nosaltres, com tothom, paguem un lloguer per la nostra vivenda, però a aquest preu li hem de sumar una quantitat que arriba al terç de la primera només per pagar la vigilància de l'edifici, quatre homes a temps partit la feina dels quals és la del clàssic porter però sobretot obrir la porta als propis inquilins de l'edifici 24 hores al dia!!!! Jo no tinc clau de l'edifici on visc!!!!!

Estàn fotuts...