dijous, 12 de juliol del 2012

En Pepitu surt al diari


Ja t'hem vist en un informe policial de l'any 49 i a la premsa quan, juntament amb en Calpe, en Fornés, l'Abella, el Gallego i el Rey treballaves i custodiaves una impremta clandestina que va ser delatada al centre de París. Imprimíeu la Solidaridad Obrera, "creàveu" diners i Loteria per ajudar als companys que havien quedat a l'Espanya Fosca, Negra, i guardàveu un gran arsenal d'armes "suffisant pour faire sauter tout le quartier" com informava la premsa l'endemà!

En César Galiano, que malauradament ja no ens acompanya, ho relata a la seva bio-novel·la Laureano Cerrada, el empresario anarquista, Pepitas de Calabaza Ed.:

El inspector Nérot y una decena de policías entran un la imprenta y se encuentran con dos individuos que les reciben pistola en mano.
- ¡Policía! ¡Arrojen las armas!
Los anarquistas no oponen mayor resistencia. La sala rebosa de fardos, paquetes y montones de folletos y revistillas de propaganda. El suelo está alfombrado de recortes de papel, cartones y charcos de tinta seca. La rotativa está en marcha.
- ¡Inspector! ¡Mire esto!
En un rincón hay más de cuaretna mil billetes falsos de lotería. Pero eso no es todo. Detrás, parcialmente cubierta por una guillotina inservible y otros trastos viejos, hay una trampilla que da a un cuarto secreto. [...] Los anarquistas declaran que el armamento no iba a ser utilizado contra Francia, sino contra el régimen del general Franco, contra los comunistas y los capitalistas.

Sembla doncs que no et vas estar de braços creuats, que no vas marxar de l'Espanya Republicana perquè sí, per por i per amagar el cap sota l'ala. Com tans i tans d'altres vas passar llargues nits a l'intempèrie de Saint Cyprien i Barcarès a l'hivern de 1939, per marxar cap a Chartes cap a l'octubre del mateix any... i des d'allà, començar una i moltes aventures.

divendres, 29 de juny del 2012

On ets Pepitu?


Amb aquesta simple pregunta comença la recerca del tiet Pepitu, Josep o José per altres, i qui sap quants noms més...
En Josep Ballús i Galí va néixer prop de Barcelona cap al 1915, però ràpidament va traslladar-se amb la família cap al barri del Poble Nou de la Gran Ciutat. Els records d'infantesa i adolescència de l'avi el dibuixen com un peó de taller, algo esbojarrat, que a més de seguir l'estela dels més propers, "jugava" a ser anarquista...
La història es posa interessant quan, començada la guerra i després dels Fets de Maig de 1937 el Pepitu decideix, obligat per les circumstàncies, marxar de la ciutat que l'ha vist créixer i agafar el camí de l'exili...
Entre el '37 i la meitat dels anys 50 en Pepitu va enviant algunes cartes a la seva mare, de tò familiar típic de la correspondència de l'època, en les que sovint envia especial atenció al "nen", el meu avi Josep Maria. En una d'elles fins i tot li fa arribar un rellorge d'or que encara guarda amb delicadesa i que tot just ara ha tret del calaix, li ha tret la pols i l'ha dut a arreglar per tal de lluir-lo amb l'emoció del nen que encara és tot i superada la vuitantena!

En l'última carta enviada, la qual no guardem però l'avi recorda, en Pepitu explicava a la família que tenía intenció de marxar des de París cap a Mèxic, la segona casa dels Republicans... Demanava que, si no tornava a enviar carta, la família no el busqués, no intentés trobar-lo. La família així ho va fer, sabent com sabia que qualsevol acció en aquell sentit podia posar en perill al Pepitu o potser també a ells. Havien tingut costància d'alguna que altra activitat "il.legal" del fill exiliat, aixì que la cosa va quedar guardada molt al fons del calaix dels records.

Fins ara!

Qui té dos dits de front sap que oblidar és un gran error, silenciar encara més. Els anys han passat, i el tiet Pepitu ens perdonarà, sigui on sigui si és que encara hi és, quan sàpiga que l'estem buscant, que ens interessa allò que va fer, que sabem perquè ho va fer i fins i tot ens agrada.

Continuarà...

divendres, 28 de gener del 2011

El 'negoci' de la inseguretat / O 'negocio' da insegurança

Ja fa mesos que em ronda pel cap, des de la primera setmana per aquestes terres, quan hi arribes amb l'estereotip d'una de les ciutats més perilloses del món: Rio de Janeiro. I passats els mesos no pots negar l'evidència, la ciutat té alguns aspectes que la fan perillosa, sobretot aquells lligats al tràfic de drogues i les abismals diferències de classe que encara es respiren, i que trigaran a mitigar-se.
Parlen els diaris, fins i tot els locals, que les diferències entre rics i pobres són de les més acusades del planeta, i un es pregunta, sobretot, com pot ser que la població d'aquesta ciutat i de gran part del país arribi a final de més. Una resposta et vé al cap: el crèdit, sempre el crèdit. No és pas que la població demani crèdits per una casa, obrir un negoci o pagar-se les vacances (que veiem a casa), sinó que paguen les despeses quotidianes (béns de consum, alimentació, roba, etc) a través del crèdit a través de la forma local de partir el pagament en 3, 10 o 12 mensualitats. Com dirien en portuguès, inacreditàvel!!!

Però aquest no era el motiu del post, sempre passa que m'allargo massa en la intro i vaig per altres branques... Venia per parlar de la sensació de seguretat o inseguretat que es respira. Ja ben instal·lats i entrats en la quotidianitat varem viure i veure en directe la Guerra do Rio a través de la TV Globo, i també ho varem notar a la ciutat, amb tocs de queda a les 20h, molt poca gent pel carrer en hores puntes, autobusos cremats (diuen que per part dels grups de traficants baixats de les faveles) i sobretot el soroll dels helicòpters de les diverses forces policials sobrevolant de forma lenta i aterradora tots i cadascun dels barris de la ciutat. Després dels incidents, ocupació d'un conjunt de faveles immens i retòrica de la victòria sobre el tràfic, publicitat i més publicitat, i l'opinió pública totalment deformada i celebrant l'entrada de l'exèrcit en territori civil i nacional amb total impunitat per tal d'agafar quatre camells de poca monta i unes quantes tonelades de la temuda droga (algun cos de seguretat encara no ha dit la quantitat de drogues i armes confiscades, segurament per poder vendre-la després).

El ciutadà, a més de viure aquella cresta de conflicte, es troba en el dia a dia immers en un joc psicològic que t'obliga a sentir por, no caminis de nit pels carrers, no vagis de nit per les platges, evita pujar a la favela i no vesteixis o duguis molt a la vista les teves valuoses pertenències (càmera, bossa o bolso, joies, res de targetes ni documentació, mp3, etc). Corres el risc permanent de ser assaltat, sempre per la gent que malviu al carrer, que dorm i fa les seves necessitats allà on pot i allà on li deixa els seu inexistent estat del benestar. El traficant perillós viu a la favela i és allà on corres risc, a la ciutat n'hi ha d'altres que ningú persegueix i ningú anomena, el traficant de classe mitja i la gran quantitat de consumidors de classe mitja i alta.



A la ciutat, a més, et trobes que tots els edificis siguin del què siguin estan protegits per unes balles descomunals i custodiats 24 hores per porters que tenen el privilegi d'obrir-te la porta, 24 hores al dia! Tots els establiments, comerços i entitats bancàries estan custodiades també per enreixats i vigilància privada, sovint armada i ben a la defensiva. Tot plegat provoca que el carrer sigui un lloc de pas, parets llises, cap espai on seure a xerrar (si no és un bar ben banyat de cervesa) i en definitiva un lloc hostil, linial, on la gent mira a terra i no es preocupa del que té al seu entorn o de qui té sota el portal de casa dormint o passant... Cap banc on seure a descansar de les altíssimes temperatures, o seure mentre el teu fill, filla, nét o nebot juga amb quatre amiguets al parc. El carrer acaba sent un lloc de pas i de consum comercial, pur i dur.

Algú ha parat a pensar el cost real d'aquesta realitat quotidiana?? Algú ha parat a pensar que la sensació d'inseguretat és provocada per aquestes estructures fèrrees i no pas per criminals, maleantes i sense sostres??? Un exemple: nosaltres, com tothom, paguem un lloguer per la nostra vivenda, però a aquest preu li hem de sumar una quantitat que arriba al terç de la primera només per pagar la vigilància de l'edifici, quatre homes a temps partit la feina dels quals és la del clàssic porter però sobretot obrir la porta als propis inquilins de l'edifici 24 hores al dia!!!! Jo no tinc clau de l'edifici on visc!!!!!

Estàn fotuts...

diumenge, 21 de novembre del 2010

Ouro Prêto!! Ara venim!!

StLouis, Chandler, Clark, Landon, Noble, Raub i Vorhees; Brasil, Guía LonelyPlanet, Ed. geoPlaneta, maig 2008, 3ªEdició.

Ouro Prêto:

De todas las ciudades coloniales repartidas por Minas Gerais, Ouro Prêto es la joya de la corona. Históricamente es muy relevante ya que, además de un importante centro minero, fué sede del Govierno y plataforma de los primeros movimientos independentistas de Brasil. En la actualidad sigue siendo muy vital,  es un destacado centro universitario y uno de los tres destinos turísticos más visitados de Brasil.
Construida a los pies de la Serra do Espinhaço, el centro colonial de Ouro Prêto es más grande y tiene una topografía más escalonada que el de las otras ciudades coloniales de Minas. La ciudad es un escaparate de arquitectura y arte mineira y se pueden admirar algunos de los mejores trabajos de Aleijadinho.

Historia:
Cuenta la leyenda que un sirviente mulato de una de las primeras expediciones de bandeirantes (grupos de vagabundos aventureros de ls s. XVII y XVIII que exploraban el interior del Brasil en busca de oro) se metió en los bolsillos unos granitos de un extraño metal negro que encontró mientras bebía agua en un río cercano de la actual Ouro Prêto. Resultó ser oro y al cabo de unos años se descubrió que los yacimientos locales eran los más grandes del Nuevo Mundo.
La fiebre del oro se difundió rápidamente. En 1711, se fundó la ciudad de Vila Rica, predecesora de la actual Ouro Prêto, y en 1721 se convirtió en la capital de Minas Gerais. Los productos más refinados de la India o Inglaterra empezaron a llegar a esta sencilla ciudad minera. El oro compró también los servicios de artistas barrocos que la conviertieron en una joya arquitectónica. A mediados del s.XVIII, en pleno apogeo de la fiebre del oro, Ouro Prêto tenía 110.000 habitantes (mayormente esclavos), mientras que Nueva York no llegaba a cincuenta mil y Río de Janeiro tenía unos veite mil.
En teoría, todo el oro se llevaba a las llamadas casas de indendéncias donde se pesaba, se fundía en lingotes y se separaba la parte correspondiente, quinto do ouro (quinto real), para la Corona portuguesa. Los que evadían impuestos eran encarcelados o exiliados a África.
La codicia de los portugueses pronto despertó el deseo de emancipación de Vila Rica. En 1789, los poetas Claudio da Costa, Tomás Antônio Gonzaga y Joaquin José da Silva Xavier (apodado Tiradentes, "Sacamuelas", por sus habilidades dentales), entre otros, impregnados de los principios de la Revolución francesa, tramaron una revuelta contra la Corona portuguesa conocida con el nombre de Inconfidência Mineira.
La revolución fué sofocada rápidamente por agentes de la Corona. Gonzaga fué exiliado a Mozambique y Costa pasó mucho tiempo encardelado. Tiradentes fué encerrado tres años y después ajusticiado y descuartizado en Rio de Janeiro.
En 1897 se trasladó la capital del estado a Belo Horizonte. Esta mudanza fue decisiva para conservar el encanto colonial de Ouro Prêto. En 1980 la Unesco la reconoció como Patrimoni Mundial, el primero de Brasil.

dimarts, 9 de novembre del 2010

Fotos Nao, Por Favor

Ha costat però ja està fet. Ja hem fet una pujada a la favela més gran de Rio, la Rocinha, on hi viuen o malviuen més de 100.000 persones. El primer a dir és que fer un càlcul de població d'aquest barri-ciutat-favela sembla una utopia. Impossible fer-ne un reconte rigorós, tan caòtic i alhora tan hermètic.
L'altre és la recança a immortalitzar els espais, els moments i les persones que et trobes a la teva Nikon/Panasonik LUMIX, almenys el primer cop que hi puges. Qualsevol acció que pugui semblar 'Zona Sul' (part rica de la ciutat, Copacabana, Ipanema, Leblon, Gàvea...) sembla que pugui causar una ofensa. Sempre, tot el que dic, ho dic des de l'experiència pròpia que, de ben segur, espero sigui errada i parcial.
Surts de la 'ban' que t'ha pujat a través de llargues rampes, després dels últims exemples de la zona rica de la Gàvea, semblants a les fortificacions de Pedralbes. Baixes a escassos metres d'un dels molts miradors, excepcionals per cert, que t'ofereix la impressionant vista de zona sul i l'inici de la badía de Guanabara - on tu tornaràs d'aquí a un parell o tres d'hores a dormir i fer-hi vida - .
Poses els peus a terra, no ha fet més que començar...

divendres, 15 d’octubre del 2010

i ja en van dos: CAETANO VELOSO POPS!

Caetano Veloso pops!!

 Billy Jean - Caetano Veloso

she as more like a beauty queen from a movie scene
I said don"t mind,but what do mean i am the one
Who will dance on the floor in the round
She said iam the one who will dance on the floor in the round
2nd verse
She told me her name was billie jean,as she caused a scene
The avery head tuened with eyes that dreamed of being the one
Who will dance on the floor in the round

People always told me be careful of what you do
And don"t go around breaking young girls"hearts
And mother always told me be careful of who you love
And be careful of what you do "cause the lie becomes the truth

Billie jean is not my lover
She"s just a girl who claims that iam the one
But the kid is not my son
She says iam the one,but the kid is not my son

For forty days and forty nights
The law was on her side
But who can stand when she"s in demand
Her schemes and plans
"cause we danced on the floor in round
So take my strong advice just remember to always think twice
(just think twice)

She told my baby that"s a threat
As she looked at me
Then showed a photo of a baby cries
Eyes would like mine
Go on dance on the floor in the around baby

People always told me be careful of what you do
And don"t go around breaking young girl"s hearts
She came and stood right by me
Then the smell of sweet perfume
This happened much too soon
She called me to her roon

Billie jean is not my lover
She"s just a girl who claims that iam the one
But the kid is not my son
She"s just a girl who claims that iam the one
But the kid is not my son

Ah, look at all the lonely people
Ah, look at all the lonely people
Ah, look at all the lonely people
Ah, look at all the lonely people

dilluns, 11 d’octubre del 2010

Vário do Andaraí, l'escriptor-taxista









Amics i amigues, una recomanació fruit de l'atzar...

La nit de dissabte, després de sortir del teatre i sopar, varem anar a la Mangueira a veure la tría de la Rainha del Carnaval d'aquella escola de samba...(això ja es mereix un blog!), però el tema no és aquest.
Per arribar-hi varem agafar un taxi entre 4 persones i jo, viatjant al davant, vaig estar parlant amb el conductor - d'one ets? què feu per aquí? - lo típic, conversa de taxi, com la d'ascensor però més llarga... Després d'entregar-nos uns punts de llibre del seu blog, ens va explicar que ell era també escriptor, que feia poc havia guanyat un premi literari brasiler, el Jabuti, per la categoria Contos e Crónicas. Així doncs, arribada la calma després del cap de setmana intens, faig un cop d'ull al seu blog...
Feu-ho vosaltres també! El paio és taxista i artista! Escriu força i també canta i toca la guitarra!
Parabéns i gràcies pel viatge!!!